El nostre futur

Hi ha un país que no sap on va, que és immadur. No la seva gent, sinó el país en si mateix.

No és capaç de prendre decisions de país, d'anar a la una. I ho demostra en temes com educació, recerca, sanitat. S'enroca amb lleis absurdes, en comptes de fer-les evolucionar segons demana la seva pròpia gent. Sembla que estigui ancorat al passat.
Ara mateix s'ha gastat una fortuna en armament militar en comptes de destinar-ho a ajudes socials i a les empreses i ciutadans.

Els seus polítics lluny de resoldre problemes, en creen i juguen a veure qui marca més paquet.

Internament no sap què és. Crida molt però no diu res.
Socialment no avancen i políticament encara menys.
No en veuen ni en tenen la necessitat. No veuen Europa però tampoc els pobles que el formen. Es creuen el centre del món i tot gira segons parlen o creuen i en realitat ja ningú se'ls escolta.

Sincerament, tenen sort d'estar dins d'Europa, perquè la seva ineficàcia i arrogància és salvada per Europa.
A hores d'ara amb la crisi econòmica que patim ja s'hauria enfonsat fa temps, perquè no s'han pres decisions de cap tipus.

Podrien haver aprofitat els recursos i l'empenta dels pobles de què està compost, però no ho han fet i encara més greu: no ho faran. No en saben, no poden, no volen, va contra la seva manera d'entendre l'estructura del país.

Hi ha molts exemples i potser un dels últims és la seva exagerada mania per crear un corredor ferroviari que no beneficia ningú, ni tant sols a ells i només serveix als interessos de crear un país centralitzador, centralitzat i pobre.

Estan caient com a país i no ho veuen. És hora d'aprofitar-ho.

Com a poble, nosaltres hem d'aprofitar el fet que criden molt i no diuen res, que no tenen arguments, però encara més important, tenen problemes més greus ara mateix com per a donar-se compte de la realitat que ve. I això és quelcom més important. S'ha d'aprofitar la seva debilitat. No ens confonguem, nosaltres no reeixirem com a poble ni com a país si en continuem pertanyent, ajudant i claudicant vers ells. I econòmicament no ens podem permetre d'enfonsar-nos amb ells.

La nostra societat creix i madura més ràpida i no ens hem d'entretenir, hem de veure el nostre propi futur. Un futur on serem països germans, en condicions d'igualtat i no pas sotmesos com ara.

On serem nosaltres els que decidirem les nostres pròpies lleis, quin tipus de país i societat volem sense debats estèrils. Econòmicament estables i amb uns serveis adequats, els que ens corresponen. Amb un nivell de vida més alt que el que ara tenim. On puguem anar pel món mostrant qui som, què volem i aprenent de tothom.

No som més que ningú, però tampoc menys i serà un treball de construcció apassionant i engrescador.