Independència

Estem en un moment crucial de la nostra història, com a poble, com a nació, com a país.
Tenim molta història darrere, moltes derrotes també.
En la nostra història recent, passada la dictadura, qui ens ho havia de dir que, en aquells anys 80 - 90 quan els independentistes érem marginals, arribaríem on hem arribat.

Als anys 90 per segons quines contrades, la meva una d'elles, havies d'ésser un pèl curós a dir què segons on. Ser obertament independentista i militar-ne no era fàcil, era una lluita diària. Ja només el fet de parlar en català en determinats àmbits del teu poble ho era.

S'ha treballat, s'ha fet pedagogia, els fets polítics evidentment hi han ajudat i a dia d'avui arribem a un punt que sembla força clar de no retorn. De majoria àmplia. De direcció única cap a la llibertat.
Una de les coses que més satisfacció em produeix és veure com gent que en aquells anys no sabia ni tant sols que hi havia aquesta voluntat a dia d'avui se n'hi declaren ells mateixos.
Gent que no ha canviat la seva llengua, la castellana, però que defensen la llibertat de la gent a triar. Ho vulguin ells mateixos o no. I són aquesta gent la que ens farà lliures.
M'agrada per exemple que ja no ens preocupa el que pensi o faci l'estat espanyol, perquè no hi podrà fer res. La gent, nosaltres, triarem.

Aquests mesos seran crucials, esperem que els partits polítics (TOTS) no ho espatllin o no pensin en clau de partit i no de país.
Es necessita a tothom per al que ve, dretes, centre i esquerra. I un cop siguem lliures, però lliures de debò ja triarem nosaltres, els catalans, la nostra forma de governar-nos i qui volem que ens governi. Com deia n'Heribert Barrera, tenim pressa, molta pressa. I com ell tants d'altres que ens han deixat.
En tots els fronts és necessari aquest últim esforç, aquesta última lluita. No n'hem d'oblidar cap ni un. Estem construint un país, i serem un país pròsper.

No defallirem.
Tampoc no oblidem la resta del país: País Valencià, ses Illes, la Franja i la Catalunya Nord, però ara per ara és una necessitat imperiosa aconseguir-ho per al Principat.
Estem en la bona direcció.

DEP Dennis Ritchie

Poca cosa se n'ha dit d'ell, però certament és que ha mort aquest cap de setmana passat d'Octubre.

Serveixi aquest apunt per fer-li un homenatge ja que quasi ningú n'ha parlat d'ell i la seva mort no ha trascendit fins fa uns dies.

Es va graduar en Física i Matemàtiques aplicades, però es va endinsar en el món de la informàtica (computer science).

Serà recordat per sempre més per ser el creador de Unix quan treballava als Bell Laboratoriesi per crear posteriorment el C, llenguatge de programació.

Cal dir que gràcies a Unix després van aparéixer els nuclis de Linux, BSD, ...tenim els Iphone, Imac, etc. I que gràcies al codi C, després va aparéixer el java, el C++, C# i tants altres basats en aquest primer. Va sentar les bases de la informàtica moderna.

Tot això en col.laboració amb Ken Thompson el Unix i C i Brian Kernighan el manual de programació de C.

Ha estat sens dubte, una de les persones més importants del segle XX en l'àmbit de la informàtica i d'aquelles persones que tot i els premis rebuts, ha treballat incansablement i ha restat a l'ombra.

La web de google+ des de la que ha trascendit la seva mort:

https://plus.google.com/u/0/101960720994009339267/posts/ENuEDDYfvKP?hl=en

El meu homenatge més sincer per ell.

DEP Dennis Ritchie

http://en.wikipedia.org/wiki/Dennis_Ritchie

Nobel de Física

S'ha atorgat aquest dimarts el premi Nobel de Física a tres científics sobre les seves aportacions a l'expansió de l'univers: Saul Perlmutter, Brian P. Schmidt i Adam G. Riess

Mitjançat la seva recerca s'aconsegueix demostrar que l'expansió de l'univers és més ràpida que no es pensava o s'havia calculat. Per tant que l'univers tendeix a refredar-se de tant com s'allunyen els cossos entre si.

Hem de tenir en compte que hi havia dues possibilitats sobre el futur de l'univers i cap d'elles s'havia pogut confirmar. La primera indica que s'expandia ràpidament però no prou com per superar la força de la gravetat (atracció entre els cossos) i per tant tot acabaria involucionant. És a dir, s'acabaria produint un "Big Crunch", un nou big bang, d'on tot començaria de nou (cal dir que aquesta idea agradava força filosòficament parlant. Tot es podia tornar a produir, res no s'acaba per sempre, ni tant sols l'univers perquè es torna a reproduir a si mateix de les seves cendres, com l'au Fènix.

Doncs bé, segons aquests estudis, la realitat seria que es produirà un final una mica fred. Tots els cossos de l'univers continuaran expandint-se indefinidament i s'acabaran apagant, refredant. És a dir, l'univers es congelarà, quan s'acabin les interaccions entre les partícules.

No dubto de la importància de la recerca ni dels mèrits dels seus autors. És realment important i és quelcom que es buscava des de feia anys una confirmació així, tant en un sentit com en un altre. Potser jo mateix i molta altra gent esperàvem que el premi anés a parar a un científic que tothom té clara la seva importància actual i des de fa anys. Juan Ignacio Cirac, és actualment un dels físics més reconeguts arreu del món i més citats.

La seva recerca en física teòrica quàntica no té aturador i està revolucionant la física en aquest camp. No cal tampoc dubtar del seu currículum. Potser el problema que té és que es dedica a la física teòrica i a ningú se li concedeix cap premi Nobel si no és perquè s'ha comprovat un experiment i no per sentar-ne les bases teòriques.

Bé, sigui com sigui enhorabona als guanyadors del Nobel d'aquest any. Se'l mereixen sens dubte.

http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/physics/laureates/2011/press.html

La velocitat dels neutrins muònics

Una notícia que ha donat la volta al món darrerement.

I que ha cridat molt l'atenció científicament parlant és clar.

Òbviament, la notícia és importantíssima, però des dels mitjans generalistes i fins i tot de científics han fet un sensacionalisme exhacerbat. És evident que crida molt l'atenció que es digui que s'ha rebatut la teoria de la relativitat!! Einstein es va equivocar i d'altres afirmacions.

Però analitzem el document sencer (amb les limitacions d'un mateix és clar):

L'article parla que durant tres anys s'han dut a terme unes mesures al CERN de Ginebra en col.laboració amb el laboratori italià Gran Sasso.

Les partícules utilitzades són neutrins. Recordem que hi ha diversos tipus de neutrins, en aquest cas es tracta del neutrino Muònic.

Recorrent aquestes partícules 730 Km sota terra entre els dos laboratoris.

Doncs bé, en les mesures preses durant aquests tres anys, els resultat que n'han obtingut mostren que la velocitat assolida per aquesta partícula supera en un percentatge significatiu la velocitat de la llum que anomenarem c.

Per tant c + alguna cosa.

Bé, la teoria de la relativitat afirma que cap partícula amb massa o sense pot viatjar a una velocitat superior a la de la llum, i les partícules que no tenen massa només poden igualar-la, car si igualés la velocitat de la llum la seva massa hauria de ser proporcionalment infinita. Necessitaria una energia infinita per arribar-hi. És un límit físic establert per les equacions d'Einstein de la relativitat especial.

Es porten molts anys analitzant i provant les equacions d'Einstein i no dubto en absolut de la capacitat dels investigadors que hi ha darrere de l'experiment, però l'hem d'agafar amb cautela.

Fa uns anys va passar una cosa semblant als estats units i es va detectar un error en les mesures, concretament en la instrumentació. Així que no seria extrany que hagués tornat a passar per molt que ho hagin revisat a consciència, de la qual cosa n'estic segur.

Trobo per altra banda que el que han fet, és la millor solució que podien prendre, alliberar l'estudi i proposar-lo perquè la comunitat científica internacional ho pugui posar a prova. Com s'ha fet sempre en l'àmbit científic.

Quines conseqüències pot tenir que fossin certes les dades? Bé, és d'hora per saber-ho, s'haurà de buscar una explicació plausible i que s'hajusti al màxim possible al que ja tenim provat de la relativitat. La relativitat no és una teoria que haguem de rebutjar inmediatament, ans al contrari, el que haurem de fer és buscar l'explicació que la complementi i s'ajusti al fet descobert. És el que anomenem mètode científic.

No cal dir, que evidentment obre un panorama de recerca enorme amb resultats imprevisibles.

Article original:

http://static.arxiv.org/pdf/1109.4897.pdf

El nostre futur

Hi ha un país que no sap on va, que és immadur. No la seva gent, sinó el país en si mateix.

No és capaç de prendre decisions de país, d'anar a la una. I ho demostra en temes com educació, recerca, sanitat. S'enroca amb lleis absurdes, en comptes de fer-les evolucionar segons demana la seva pròpia gent. Sembla que estigui ancorat al passat.
Ara mateix s'ha gastat una fortuna en armament militar en comptes de destinar-ho a ajudes socials i a les empreses i ciutadans.

Els seus polítics lluny de resoldre problemes, en creen i juguen a veure qui marca més paquet.

Internament no sap què és. Crida molt però no diu res.
Socialment no avancen i políticament encara menys.
No en veuen ni en tenen la necessitat. No veuen Europa però tampoc els pobles que el formen. Es creuen el centre del món i tot gira segons parlen o creuen i en realitat ja ningú se'ls escolta.

Sincerament, tenen sort d'estar dins d'Europa, perquè la seva ineficàcia i arrogància és salvada per Europa.
A hores d'ara amb la crisi econòmica que patim ja s'hauria enfonsat fa temps, perquè no s'han pres decisions de cap tipus.

Podrien haver aprofitat els recursos i l'empenta dels pobles de què està compost, però no ho han fet i encara més greu: no ho faran. No en saben, no poden, no volen, va contra la seva manera d'entendre l'estructura del país.

Hi ha molts exemples i potser un dels últims és la seva exagerada mania per crear un corredor ferroviari que no beneficia ningú, ni tant sols a ells i només serveix als interessos de crear un país centralitzador, centralitzat i pobre.

Estan caient com a país i no ho veuen. És hora d'aprofitar-ho.

Com a poble, nosaltres hem d'aprofitar el fet que criden molt i no diuen res, que no tenen arguments, però encara més important, tenen problemes més greus ara mateix com per a donar-se compte de la realitat que ve. I això és quelcom més important. S'ha d'aprofitar la seva debilitat. No ens confonguem, nosaltres no reeixirem com a poble ni com a país si en continuem pertanyent, ajudant i claudicant vers ells. I econòmicament no ens podem permetre d'enfonsar-nos amb ells.

La nostra societat creix i madura més ràpida i no ens hem d'entretenir, hem de veure el nostre propi futur. Un futur on serem països germans, en condicions d'igualtat i no pas sotmesos com ara.

On serem nosaltres els que decidirem les nostres pròpies lleis, quin tipus de país i societat volem sense debats estèrils. Econòmicament estables i amb uns serveis adequats, els que ens corresponen. Amb un nivell de vida més alt que el que ara tenim. On puguem anar pel món mostrant qui som, què volem i aprenent de tothom.

No som més que ningú, però tampoc menys i serà un treball de construcció apassionant i engrescador.

Motius d'esperança

Sembla que algunes petites coses s'estan començant a moure al país. Potser el país no està tant mort com es pot arribar a pensar.

Esdeveniments com els referèndums a molts pobles del país als propers dies i mesos, la creació de nombroses associacions actives. Ara fa pocs dies l'editorial conjunt dels diaris del principat. Està havent-hi un moviment de fons que ara ja han de recollir el grans mitjans de comunicació.

Es comença a donar corda a la classe política davant l'immobilisme constant de què fan gala. Se'ls indica quin és el camí que vol triar el país i no el que a ells els convé els agradi o no.

Evidentment no s'està del tot d'acord amb totes les iniciatives ni totes les formes (sí amb la gran majoria). Però amb els anys s'aprèn que és necessària la lluita en tots els fronts per aconseguir l'objectiu de la llibertat.
El fet que la dreta catalana comenci també a moure's és molt positiu. No hem de ser il·lusos i deixar-nos prendre el pèl, però encara que només sigui que es mouen per la por a l'augment de l'independentisme i ho volen aturar ja és positiu.

La llibertat d'un país no s'aconsegueix per un grapat de persones, sinó per la unió de tota la gent, i això està començant a passar.
I no només hi ha moviments al principat, sinó que a les illes i al país valencià també es cou alguna cosa.

L'altra cosa és que s'ha deixat de mirar els veïns i s'està prenent la iniciativa. No es poden copiar les situacions i els processos d'altres estats. S'ha de ser imaginatiu i actuar. Dóna la sensació que s'està cridant l'atenció de molta gent fora de les nostres fronteres. Que es deixa de tenir por i es passa a dir el que es pensa amb claredat i sense embuts.

Hi ha molta gent que s'hi està sumant, i això no es pot parar.

La veritat, el futur com a país és incert, però és ben cert que l'única lluita que es perd és la que s'abandona.

Despropòsits per a tot

És increïble la quantitat de despropòsits que es poden arribar a produir.
Les obres del TGV no van ni a la de tres. El govern espanyol ens pren el pèl com vol (el pitjor és el propi Zapatero). Prometen una cosa que evidentment és falsa, per quan diuen l'arribada del TGV a Barcelona? I la conexió amb la Catalunya Nord?
No només ens deixen un mal funcionament de la renfe en general i de rodalies en particular, sinó que a sobre ens ensorren vies, catenàries, etc. Ara a sobre enderroquen una part d'andana de Bellvitge (notícia d'última hora).

Ens enderroquen túnels dels nostres ferrocarrils (els que controla la Generalitat).
Fan pagar els bitllets a la gent, tot i que no hi ha servei o el servei és pèssim. Igualment per als de mitjà i llarg recorregut. Aquí no només ho pateixen els de rodalies.

Cap polític català ha aixecat la veu per exigir la dimissió de la Magdalena Álvarez. Però jo és que tensaria més la corda. S'ha d'exigir la dimissió fins i tot del president del govern espanyol per inútil i/o mentider. I ja en porta unes quantes.

Al govern de la Generalitat, tot i que no té competències, no hauria de defendre els interessos del país? de Catalunya vull dir. On són exigint responsabilitats al govern espanyol? ni en Saura, ni en Carod, ni en Montilla com a president. O realment posent els punts sobre les is, o que dimiteixin per incompetents. Si no saben defendre els interessos de la gent que els vota, què hi fan allà?

Fins i tot l'oposició no està fent res. On està CiU per denúnciar tot el que està passant i posar pressió?
Començo a pensar que tenim el que ens mereixem perquè nosaltres som iguals. Iguals que els polítics catalans.

Mentrestant haurem d'aguantar per anys i panys el no servei de Rodalies, les cues quilomètriques de trànsit al llarg i ample del país. Els ensorraments d'edifics (quan es produeixin, no tardaran gaire. Sagrada Família inclosa), la inoperància dels nostres polítics i les mentides del govern espanyol.

Això sí, siguem bons, no aixequem la veu i no ens queixem perquè no tenim raó. I suposo que el dia de les eleccions, tornareu a votar a l'inútil/mentider del Zapatero, o al franquista del Rajoy.
On està Izquierda Unida a l'estat?

Catalunya va bé

Això és el que semblen pregonar alguns polítics del país. El Govern de la Generalitat del Principat no demana la dimissió de la ministra de Foment Magdalena Álvarez, ni del de cultura, ni del de....
I és que mai a Catalunya hi ha hagut una apagada de llum prou gran per deixar-ne sense durant dies a milers de persones.
Tampoc un hospital ha hagut d'aturar operacions per manca de corrent elèctric.
Mai la renfe ha fet ni un minut tard en els seus horaris.
Tampoc ens hem quedat sense Ferrocarrils de la Generalitat.
Mai hi ha hagut retard en l'execució de les obres del TGV.
Sempre s'ha invertit i de manera constant al Principat, i sobretot en rodalies i renfe.
Tampoc no hi ha hagut mai persecució política contra els catalans per la crema de banderes ni fotografies.
Encara menys hi ha hagut problemes a l'aeroport del prat i sempre hi ha hagut vols transoceànics des de barcelona sense necessitat de fer escala a cap altre indret.
Mai hem tingut problemes per expressar-nos en la nostra pròpia llengua, ni tant sols en un judici.
Tampoc ha passat que es permeti (fins i tot via judicial) el tancament de mitjans de comunicació en determinats territoris.
O que es construeixin piscines privades en terrenys públics o que algun metro s'inundi l'endemà de la seva inauguració.
Mai s'ha prohibit la pràctica esportiva ni s'han amenaçat altres països per evitar partits amistosos.
Tampoc s'ha portat un nen de 14 anys a declara davant d'un jutge per terrorista per demanar etiquetatge en català.
Tampoc ens ha passat que ens hagin robat documents i encara a dia d'avui i passada la guerra ho hagin tornat.
Tampoc porten ningú a judici i el condemnen per netejar pintar nazis de les parets del poble.

No sé, suposo que els catalans ens queixem de vici. Ja se sap, Espanya o França ens donen tantes coses i nosaltres només fem que queixar-nos...
La veritat, em sembla que no importa el color polític de qui governa, la qüestió és exterminar els catalans econòmicament, anímicament,...
Crec que potser ja ha arribat l'hora d'aixecar-se i sortir al carrer, i cridar a ple pulmó que ja ni ha prou i hem arribat al límit. Ja és hora de marxar dels estats espanyol i francès. O fem això i ràpidament o serem exterminats com a poble.
Això és el començament, o haurà estat la fi.

Protesta contra renfe i ministeri de Foment

Una notícia de la qual m'he assabentat:

DILLUNS 29 D'OCTUBRE 19:00H. TOTHOM A LA PLAÇA DE SANT JAUME A MANIFESTAR-SE PER UN TRANSPORT DIGNE I PER DEMANAR LA DIMISSIO; DE LA MINISTRA. PASSA-HO!

Un altre missatge que m'ha arribat:

Gran Manifestació Contra el caos de RENFE i l'AVE.
Per un transport públic digne i per demanar la dimisió de la ministra.
Dilluns 29 d'Octubre a les 19h Plaça Sant Jaume (Barcelona).
Convoca el Poble Catalunya !!!

PASSA-HO i Vine hem de ser molts !!!

Estabilitat? De què, moreno?

Un text amb el qual estic gairebé totalment d'acord i que trobo molt encertat.
És hora de començar a dir algunes veritats o fer preguntes silenciades.

Juan Carlos de Borbón diu que el seu regnat ha portat l'estabilitat i la democràcia a l'estat espanyol. La premsa del règim udola de plaer i els partits, quasi tots, aplaudeixen com a correctes cortesans que són. Tot molt bonic, tret que és mentida. La pretesa estabilitat que ens ha regalat el Borbó només sembla estable perquè els demòcrates no han, no hem, parat d'acceptar renúncies. I tot i amb això, ja en parlarem, perquè, en vist de totes les coses que passen aquests dies, parlar d'estabilitat mentre portes posada la corona no deixa de ser una miqueta divertit.

Quan Juan Carlos parla d'estabilitat supose que vol dir que ell encara és rei i que PSOE i PP poden anar alternant en el govern de l'estat mentre l'Audiència espanyola els deixa tranquils i no para de fastiguejar els altres. I, supose que també vol dir que, de moment, tan sols ha perdut el Sàhara, de la llista de territoris que eren indiscutiblement espanyols quan Franco li va donar les claus de la caixa i el sabre de comandant suprem. Vist des de la seua perspectiva, potser sí que hi ha hagut estabilitat, sobretot si tenim en compte que tota l'oposició, començant per aquell Isidoro que acabà essent conegut per Felipe González, l'anomenava 'Juanito el Breve'. Però la llista que explica la pretesa estabilitat és farcida, no pas de mèrits seus, sinó de renúncies de l'oposició democràtica. O és que ja hem oblidat que el PSOE havia acceptat una democràcia en què el Partit Comunista no tenia lloc? O que Esquerra Republicana no es va poder presentar a les primeres eleccions perquè era il·legal? O que la sacrosanta constitució es va pactar sota l'amenaça gens metafòrica dels sabres, arraconant reivindicacions com el dret d'autodeterminació que tots deien que sostenien? Hauríem d'oblidar també que els atemptats ultres al País Valencià, començant pels dedicats a Joan Fuster, mai no han estat investigats? I la maniobra, encara avui anomenada el cas Scala, que va enfonsar els anarco-sindicalistes? I el 23F? Que era una mostra d'estabilitat potser? I tot allò de l'OTAN, que era que no i va resultar que sí? I els pactes de la Moncloa i la domesticació dels sindicats? I la implicació, mai prou explicada, de Juan Carlos en una part de la maniobra que acabà espatllant el ruc de Tejero, què era? I els silencis sobre la seua peculiar família? I la impossibilitat de saber-ne res, dels seus foscos negocis que han portat a la presó fins i tot alguns dels administradors de la seua sorprenent fortuna? Sorprenent sí. I tant. Era un pobre de solemnitat i ara és un dels rics més rics. I em sembla que no deu pas ser amb el sou ordinari que cobra, que s'ha fet tan ric. Però, és clar, en una nova mostra d'estabilitat, els partits del règim van impedir, el mes passat al congrés espanyol, que es poguera saber què cobra de nosaltres, tan sols això. I afegiu-hi tanta cua com vulgueu, de la LOAPA als morts de Vitòria, del cinc per cent del parlament valencià al fet que encara avui, trenta anys després!, no siga possible d'honorar com cal els morts que lluitaren per la democràcia, mentre ell conspirava contra el rei, el seu pare, amagat darrere les faldilles del marit de la Collares.

Estabilitat, diu? Fuig, home! Vergonya, en tot cas. Nostra i dels nostres pretesos capdavanters, que s'han empassat tot allò que sabien i més, afirmant en veu baixa que ho feien, no perquè volien, sinó perquè no tocava més remei, i perquè ves què hi farem! Però això sí: en veu alta vinga aplaudir i aclamar la monarquia, aquesta europea i discreta monarquia que ara tanca revistes i després persegueix fotògrafs o mira d'engarjolar gent que es nega a acceptar la vergonya heretada. Fins ahir mateix.

Vicent Partal director@vilaweb.cat